El divendres 28 maig vam anar a veure Mare de Sucre, al Teatre Nacional de Catalunya i erem una colla de Sínia i del Cio.

Era la setmana de l’accessibilitat, Abans de la obra es podia pujar a l’escenari i passejar pels diferents espais del decorat. Van posar una maqueta per a que les persones que tenen poca visió o gens, poguessin tocar-la i saber quins eren els diferents espais de l’escenari durant la obra. I fer-se una idea d’on estaven ubicats els actors i les actrius.

L’Argument era la història de Coel, una noia que volia ser Mare però tenia una discapacitat intel·lectual d’un 65% . El seu entorn no estava d’acord, sobretot la seva mare.

El repartiment eren persones amb diversitat funcional i actuaven molt professionalment.

Es un temazo, jo crec que la societat tindria que ser més humanista i tenir uns criteris més oberts, que contemplin variables segons la persona i les seves capacitats reals.

Per un altes banda recordo una pel·lícula on la mare era de color i la filla li recriminava a la mare perquè era mulata i ella no acceptava com era.

Això por passar molt probablement i jo pregunto I cóm se soluciona? no sé es molt complicat i depèn de moltes visions i de punts de vista.

L’AMOR d’una Mare és veritable inclòs el de les Mares de Sucre.

Oriol Miquel i Bellmunt.